dijous, 24 de febrer de 2011

Decumanus Maximus de Marsala a Sicilia



Restaurata la “strada romana”22/02/2011
MARSALA – La fruizione al pubblico dal mese di AprileSarà completato nelle prossime settimane il primo lotto di lavori relativo al “Decumano Massimo”. A darne notizia è il sindaco di Marsala Renzo Carini: “Con i primi 500mila euro stanziati dall’Amministrazione comunale abbiamo potuto portare alla luce questa meravigliosa strada di epoca romana”, ha dichiarato il primo cittadino,”con un’ulteriore spesa di 250mile euro procederemo anche a completare il recupero della zona termale, attigua a quella del Decuma, altra perla del Parco Archeologico”. L’obiettivo è quello di restituire ai marsalesi e ai turisti la storica passeggiata che da Pota Nuova conduce al Ferro di Cavallo, ammirando lo scenario della strada romana lungo circa 100 metri. “Contiamo di aprire la zona nel mese di Aprile”, ha dichiarato il neo direttore del Parco Maria Luisa Famà,”e collocheremo anche alcuni pannelli illustratici che rientrano nel progetto predisposto dall’architetto Giovanni Nuzzo”.
Posted by Picasa

diumenge, 20 de febrer de 2011

En època romana ja existia una mena de codi de cirdulacio

La història del límit de velocitat
En època romana ja existia una mena de codi de circulació

L'imperi romà estava vertebrat per ciutats i més de 150.000 quilòmetres de carreteres.
Contra allò que es creu, la invenció del motor d'explosió en l'últim terç del segle XIX no va suposar l'inici dels conflictes al voltant del trànsit. Ja en la mitologia grega hi ha un cas famós: Èdip va matar el seu pare, Lai, després de discutir-hi per la prioritat de pas en un encreuament de camins. A l'imperi romà, vertebrat per ciutats i més de 150.000 quilòmetres de carreteres, aquesta agressivitat no va poder ser controlada per cap norma, tot i ser Roma on apareix per primer cop allò que podria anomenar-se un codi de circulació. Un codi que incloïa detalls com la prohibició d'aparcar i els senyals de trànsit precursors dels actuals, alguns de tan artístics com les estàtues del déu Mercuri, que feien la funció de l'stop d'avui i que es col·locaven en carrers travessats per carros sovint accelerats. Ja aleshores les autoritats municipals restringien el trànsit durant el dia en determinats llocs, que es convertien en zones de vianants, però com que el consentien a la nit feien que els veïns que no podien dormir pel soroll es queixessin davant del senat.

L'habilitat de controlar un carruatge
El fet de saber conduir era considerat prou revelador del tarannà de les persones perquè a l'antiga Xina guerrers, nobles i governants no poguessin rebre legalment les seves respectives dignitats si no demostraven la seva capacitat a l'hora de controlar un carruatge. Potser amb això es buscava evitar el caos circulatori que en l'època medieval afectava algunes ciutats asiàtiques i, sobretot, europees. De nou, Roma va marcar la pauta. El 1300, amb motiu del jubileu, l'afluència de pelegrins va col·lapsar l'urbs, i el papa Bonifaci VIII va decretar que els carros circulessin per l'esquerra dels camins per facilitar les entrades i sortides de Roma. Aquesta norma es va estendre, va esdevenir privilegi de l'aristocràcia i va restar inalterada fins que la Revolució Francesa i les seves idees d'igualtat social la van abolir. Posteriorment, Napoleó imposaria a gairebé tot el continent, excepte la Gran Bretanya, l'actual sistema de circulació per la dreta.

El codi de circulació dels Reis Catòlics
A la península Ibèrica, les primeres mesures sobre el trànsit van sorgir en el regnat dels Reis Catòlics, relacionades amb la necessitat de mantenir els camins en bon ús i els accidents per conduir sota els efectes de l'alcohol. Un segle més tard ja se sancionava, fins i tot amb l'excomunicació, qui circulés o deixés aparcat el seu carro pels carrers on havien de passar processons. Felip V i Carles III van castigar, sobretot, qui deteriorava les vies en transportar carregaments massa pesants. El 1890 l'industrial català Francesc Bonet i Dalmau va posar en marxa a Espanya el primer vehicle amb motor i la legislació sobre seguretat viària va haver de fer un salt endavant, concretada el 1900 amb el Reglamento para el Servicio de Coches Automóbiles por las Carreteras del Estado. Es limitava la velocitat a 28 km/h per carretera i a 15 km/h per ciutat. El primer codi de circulació espanyol, que no imposava un límit de velocitat, és del 1934. Un precedent seu, datat el 1926, presentava peculiaritats pròpies de l'època. Qui s'examinés per ser conductor havia de saber llegir i escriure i tenir el certificat de penals, el carnet militar o, si es tractava d'un estranger, el certificat de bona conducta. A les dones els calia el permís del pare o del marit, i si algú no arribava a l'1,45 d'alçada o era massa gras se'l privava de conduir.

Tot i que avui aquests requisits ens sonen arcaics, cal saber que en altres llocs encara són vigents normes velles o absurdes. A la nord-americana Pennsilvània, per exemple, si un cavall es nega a passar al costat d'un vehicle de motor, el conductor l'ha de treure de la via i amagar-lo entre la vegetació. A Kentucky, també als Estats Units, una dona no pot passejar-se prop d'una autopista en vestit de bany, si no va acompanyada de dos policies o armada amb un garrot. I a Alemanya algú pot conduir nu, però no sortir nu del cotxe, ja que s'exposa a una multa de 40 €. En comparació amb aquestes mesures, el tema dels 80 km/h per mirar de reduir la sinistralitat i la contaminació atmosfèrica, resulta força assenyat.
Un article de Jordi Mata per http://www.ara.cat/
La història del límit de velocitat
En època romana ja existia una mena de codi de circulació
Per Jordi Mata
L'imperi romà estava vertebrat per ciutats i més de 150.000 quilòmetres de carreteres.
Shutterstock Contra allò que es creu, la invenció del motor d'explosió en l'últim terç del segle XIX no va suposar l'inici dels conflictes al voltant del trànsit. Ja en la mitologia grega hi ha un cas famós: Èdip va matar el seu pare, Lai, després de discutir-hi per la prioritat de pas en un encreuament de camins. A l'imperi romà, vertebrat per ciutats i més de 150.000 quilòmetres de carreteres, aquesta agressivitat no va poder ser controlada per cap norma, tot i ser Roma on apareix per primer cop allò que podria anomenar-se un codi de circulació. Un codi que incloïa detalls com la prohibició d'aparcar i els senyals de trànsit precursors dels actuals, alguns de tan artístics com les estàtues del déu Mercuri, que feien la funció de l'stop d'avui i que es col·locaven en carrers travessats per carros sovint accelerats. Ja aleshores les autoritats municipals restringien el trànsit durant el dia en determinats llocs, que es convertien en zones de vianants, però com que el consentien a la nit feien que els veïns que no podien dormir pel soroll es queixessin davant del senat.

L'habilitat de controlar un carruatge
El fet de saber conduir era considerat prou revelador del tarannà de les persones perquè a l'antiga Xina guerrers, nobles i governants no poguessin rebre legalment les seves respectives dignitats si no demostraven la seva capacitat a l'hora de controlar un carruatge. Potser amb això es buscava evitar el caos circulatori que en l'època medieval afectava algunes ciutats asiàtiques i, sobretot, europees. De nou, Roma va marcar la pauta. El 1300, amb motiu del jubileu, l'afluència de pelegrins va col·lapsar l'urbs, i el papa Bonifaci VIII va decretar que els carros circulessin per l'esquerra dels camins per facilitar les entrades i sortides de Roma. Aquesta norma es va estendre, va esdevenir privilegi de l'aristocràcia i va restar inalterada fins que la Revolució Francesa i les seves idees d'igualtat social la van abolir. Posteriorment, Napoleó imposaria a gairebé tot el continent, excepte la Gran Bretanya, l'actual sistema de circulació per la dreta.

El codi de circulació dels Reis Catòlics
A la península Ibèrica, les primeres mesures sobre el trànsit van sorgir en el regnat dels Reis Catòlics, relacionades amb la necessitat de mantenir els camins en bon ús i els accidents per conduir sota els efectes de l'alcohol. Un segle més tard ja se sancionava, fins i tot amb l'excomunicació, qui circulés o deixés aparcat el seu carro pels carrers on havien de passar processons. Felip V i Carles III van castigar, sobretot, qui deteriorava les vies en transportar carregaments massa pesants. El 1890 l'industrial català Francesc Bonet i Dalmau va posar en marxa a Espanya el primer vehicle amb motor i la legislació sobre seguretat viària va haver de fer un salt endavant, concretada el 1900 amb el Reglamento para el Servicio de Coches Automóbiles por las Carreteras del Estado. Es limitava la velocitat a 28 km/h per carretera i a 15 km/h per ciutat. El primer codi de circulació espanyol, que no imposava un límit de velocitat, és del 1934. Un precedent seu, datat el 1926, presentava peculiaritats pròpies de l'època. Qui s'examinés per ser conductor havia de saber llegir i escriure i tenir el certificat de penals, el carnet militar o, si es tractava d'un estranger, el certificat de bona conducta. A les dones els calia el permís del pare o del marit, i si algú no arribava a l'1,45 d'alçada o era massa gras se'l privava de conduir.

Tot i que avui aquests requisits ens sonen arcaics, cal saber que en altres llocs encara són vigents normes velles o absurdes. A la nord-americana Pennsilvània, per exemple, si un cavall es nega a passar al costat d'un vehicle de motor, el conductor l'ha de treure de la via i amagar-lo entre la vegetació. A Kentucky, també als Estats Units, una dona no pot passejar-se prop d'una autopista en vestit de bany, si no va acompanyada de dos policies o armada amb un garrot. I a Alemanya algú pot conduir nu, però no sortir nu del cotxe, ja que s'exposa a una multa de 40 €. En comparació amb aquestes mesures, el tema dels 80 km/h per mirar de reduir la sinistralitat i la contaminació atmosfèrica, resulta força assenyat.

diumenge, 13 de febrer de 2011

Descobertes 6 estàtues de marbre a Roma


Sis estàtues de marbre, datades pels arqueòlegs del s.III, han estat descobertes durant unes obres al sud-est de la ciutat de Roma.
Les estàtues, que representen a familiars de l'emperador Septimi Severus, són condsierades pel vicesecretari del Ministeri de Cultura italià, Francesco Giro, com un “descobriment extraordinari que aporta nova llum sobre els assentaments en la perifèria de Roma durant l'era de l'Imperi”.
Les peces, entre les quals es troba una estàtua que representa al déu Júpiter, seran exposades a les Termes de Dioclecià, després del procés de restauració.

Més info. La vanguardia.

dissabte, 12 de febrer de 2011

divendres, 11 de febrer de 2011

Escollida pels déus


A l'Empúries grega una dona lluita per canviar el seu destí

Autor: Maria Carme Roca
Titol Original:LA SIVELLA D'EMPORION
Col·lecció: Clàssica [Núm 862 ]
Núm edició: 1

« A l'Empúries grega una dona lluita per canviar el seu destí »

Novel·la històrica amb una trama intrigant i una ambientació magnífica que prometen un nou èxit de l’autora.

Text de contraportada

Any 305 abans de Crist. Empòrion, una petita polis de l’occident de la Mediterrània, creix pròspera, entre altres coses gràcies a les riques terres de l’interior, les dels ibers indigetes.

El naixement d’una nena, fruit d’un amor prohibit, coincidirà amb un període d’hostilitats entre emporitans i indigetes. Reclamada per la sacerdotessa de la ciutat ibera d’Índica, però acollida per una cortesana, Hèlia creixerà dins les muralles d’Empòrion aliena als interessos enfrontats dels ciutadans. Mentre el ric i venjatiu comerciant Heraclides pretén convertir Empòrion en una tirania, el seu cunyat Aris somia la reforma dels temples i el culte a Asclepi. D’altra banda, a Índica, Unibelos, tan ambiciós com bon guerrer, conspira per usurpar el poder.

Amb l’Empúries grega com a escenari, les lluites i les intrigues esclataran barrejant-se amb les passions personals. I a la seva ombra, la sivella d’una cortesana anirà deixant unes cicatrius difícils d’esborrar.

dijous, 10 de febrer de 2011

Ja sabem que Pompeia ens ha donat molta informació sobre la vida i els habitants de la ciutat. Un clar exemple són els graffitis. En aquest, un enamorat va escriure quina sensació tenen les quan estan enamorades.


http://www.culturaclasica.com/colaboraciones/lillo/taller-grafitos-amorosos-pompeya.pdf

A veure si sabeu què hi diu.

Ens hi apuntem?

Lectura colaborativa dels clàssics

Creus que el llatí i el grec són llengües clàssiques però no mortes? T'abelleig participar en una lectura col·lectiva de dues de les seus grans obres? Vols contribuir a que les paraules d'Homer i les de Virgili sonen per la xarxa? T'agradiaria escoltar els seus versos en les veus de persones de tot el món?

Des de Chiron et proposem formar part d'aquesta iniciativa surtida a inspiració de la lectura col·lectiva del Quixot. Llegim entre tots l'Odissea i l'Eneida en la llengua original. Qualsevol pot fer-ho, implica els teus alumnes, crida els teus amics, invita aquells companys que estudiaren grec i llatí amb tu. Només necesistes una cámera de video (o webcam) i conexió a la xarxa.

Participar és mol fàcil:

  • Completa el formulari amb el teu nom i correu (Odisea, Eneida)
  • Ens posarem en contacte amb tu per assignar-te un fragment entre 20 i 60 versos.
  • Tindrás una setmana per gravar un video amb la teua lectura d'eixe fragment, pujar-lo al teu compte de youtube i enviar-nos l'enllaç.
  • El teu video apareixerà en una llista de reproducció (canal de l'Odissea, canal de l'Eneida) en la qual es recolliràn totes les lectures enviades.
Idea trobada a Chiron.

Propostes TDR

  • Reconstrucció d’un banquet romà.
  • Els clàssics a la música actual (Mago de Oz)
  • Jocs d’ordinador inspirats en el món clàssic (Age of Empire, God of war...)
  • Què i qui s’amaga darrera d’Àgora, d’ Alejandro Amenábar
  • El desamor de Dido i Eneas en l’art.
  • Comparació del rituals d’enterrament en diferents cultures.
  • Els romans ja gaudien de la dieta mediterrània? Què menjaven?
  • El vi a la taula romana. Elaboració de diferents vins.
  • La Ilíada d’Homer versus la pel•lícula Troya de Wolfgang Petersen.
  • El llatí a la premsa.
  • Recerca de llatinismes en la publicitat.
  • El mil•liari romà de la plaça de la Vila d’Almacelles.
  • La vila Els Romerals d'Albesa vs. la vila Fortunatus de Fraga.
  • La mitologia clàssica als jardins, carrers i places d’una ciutat.
  • La mitologia en l’obra de Salvador Dalí.
  • Paral•lelisme entre els jocs Olímpics de l’Antiguitat i els actuals


dilluns, 7 de febrer de 2011

Quid tempus agit?

Si alguna vegada aneu de viatge podreu saber quin temps us farà. Però, fixeu-vos en quina llengua està escrit. Weather Underground

divendres, 4 de febrer de 2011

Vídeo de la setmana: Horribilis fabula

Spartacus a Cuatro

Spartacus

Con una espectacular puesta en escena, repleta de acción y efectos especiales, Cuatro consolida su oferta de ficción internacional con la llegada de Spartacus: sangre y arena, creada por Steven S. DeKnight (Smallville, Buffy cazavampiros) y que engrosará próximamente la producción ajena de la cadena, un género que ya es una de sus principales señas de identidad.

La serie -que une acción, lujuria, pasión y violencia, relata la historia de un esclavo tracio obligado a convertirse en gladiador para poder sobrevivir en un entorno muy hostil- está protagonizada por Andy Whitfield (Las hermanas McLeod) que da vida a Espartaco y Lucy Lawless (Xena) como Lucretia. El resto del reparto lo completan John Hanna (La Momia, Cuatro Bodas y un funeral) en el papel de Batiatus y Peter Mensah (300) como Doctore.


dijous, 3 de febrer de 2011